Escalada a Roda de Ter i BTT pel Collsacabra

Aquesta vegada escollim la plana, o més ben dit, la Vall de Sau i el Collsacabra, per passar-hi el cap de setmana. Terra d'embotits, nitrats i bandolers. Enfilem la carretera de Tavèrnoles al Parador de Vic, no podem arribar al monestir de Sant Pere de Casserres perquè ens han posat una barrera que talla el camí... però just abans d'arribar al parador veiem el lloc ideal per plantar-hi la casa amb rodes aquesta nit! una entradeta de la carretera amb vistes al Pantà de Sau el Collsacabra, les Guilleries i el Montseny!!! hem triomfat!!!




L'endemà al matí sortim aviat cap a Roda de Ter. Hem quedat a Sorralta amb el Pablo, la Noe i les nebodes del Pablo per escalar una miqueta. Abans no arriba tota la troupe fem algunes vies. Dos cinquillos de bon fer i en Jordi es fa un pinçament a l'espatlla quan obria un 6a!!

Quan estem intentant arreglar el pinçament amb la cremeta que fa olor de tigre arriba la família!!


Sembla que la Xènia i la Magalí tenen moltes ganes de començar a pujar les parets, així que de seguida ens posem els arnesos, el magnesi, els peus de gat... i comencem a enfilar la roca!



Fem el sector esquerra, on es troben les vies més senzilles, IV i V amb preses i forats artificials, ideal per iniciar-se.



Les ressenyes de la zona al link:
http://www.sorralta.galeon.com/



Ostres, sembla que aquestes noies hagin escalat tota la vida! quedem sorpresos de com pugen les vies. Amunt, sense por, mirant on posen els peus, amb concentració!!! Si es cansen... una mica de magnesi i tornen a tirar amunt!!! la resta, les animem des de baix i al·lucinem de com s'enfilen!! fins i tot la Xell s'anima a enfilar-se una mica amb l'ajuda del seu pare!!








La Xènia (esquerra) i la Magalí (dreta) fent un IV!!

Quantes vies varem fer??? quatre??? cinc??? perdem el compte, sembla que les aranyetes de Vic no se'ls acabin les piles!!! Entre via i via parem un moment a fer un mos per recuperar forces, però sense encantar-nos, que cal aprofitar el dia i tornem a enfilar-nos a les parets!






La Noe al final també s'anima a fer una via, per reconciliar-se amb les parets!! sembla que la reconciliació arriba!! quina crak!!!





El Pablo no dubta ni un moment, i sense peus de gat obre una via ... amb bambes i texans!!! això si que és un bon padrí!!!

La Noe baixant per la via

La Sandra obrint una via (quin patir!)

Allà les sis de la tarda, decidim que ja hem escalat prou!! Encara que la Xènia i la Magalí no han acabat l'energia i demanen una altra ronda, però la resta estem massa cansats per continuar (deu ser cosa de l'edat) així que pleguem el material i ens despedim sabent que ben aviat hi haurà una altra escalada com aquesta!! La veritat és que hem disfrutat moltíssim i marxem amb ganes de repetir una sortida amb les escaladores de la plana!!

(Pablo... quan vulguis!!!)


Pugem a la furgoneta i decidim anar a dormir pels voltants de l'Esquirol (o Santa Maria de Corcó que ve a ser el mateix). Fem un cafetó a la plaça i damunt del mapa ens mirem la rutilla que tenim pensat fer l'endemà. Dormim en un prat al costat de l'església de Sant Bartomeu Sesgorgues.


Diumenge al matí, agafem la furgo direcció a Cantonigròs. Descarreguem les bicis, inflem rodes i malgrat el cel amenaçava pluja... comencem la ruta que teniem planejada.








En Jordi preparant la bici abans de sortir

Descripció de la ruta: CANTONIGRÒS-SERRA DE FEU-CABRERA-CANTONIGRÒS:



Inci: A 1km de l’esquirol en direcció Cantonigròs trobarem un camí que surt a mà esquerra amb un cartell que hi diu La Cavorca. Hi ha lloc suficient per aparcar el vehicle.
Final: Al mateix lloc que l’inici.
Distancia: 26 km
Ciclabilitat: 95 % (Un parell de pujades pronunciades per terreny força irregular que caldrà estar fort per no haver de posar els peus a terra)
Desnivell: 600 m
Temps: 2h

Ja de baixada ens atrapa el que semblava inevitable... la pluja! però ens ha deixat acabar la ruta sense quedar gaire xops! ha estat una bona passejada... no molt llarga però amb tots els elements per gaudir de la sortida: caminets pel mig d'alzinars, alguna pujada tècnica, bones vistes...

A Sant Julià de Cabrera

Torna a sortir el solet, fem un aperitiu a la Foradada... un lloc màgic.

Dinem en un prat on aprofitem per fer-hi la migdiada i anem tirant cap a casa!


S'ha acabat un altre finde.... genial!!!!

La Foradada

Escalada a Malanyeu i via Ferrada a Vallcebre

Una vegada més, divendres a mitja tarda, agafem la furgoneta i els trastets i ens enfilem Berguedà amunt! Aquesta vegada tenim previst dormir a Malanyeu, per escalar dissabte al matí i després trobar-nos amb la resta i fer la via ferrada de Vallcebre.




El poble de Malanyeu és boniquissim, quatre cases, un hostal (on hi ha les ressenyes) que trobem tancat el divendres a la tarda i infinitat de vaques campant per tot arreu! Amb el Pedraforca i la Serra d'Ensija de fons.


Vistes genials des del poble de Malanyeu.




Després d'una nit fresqueta (la calefacció de la furgo decideix morir a mitja nit i arribem als 4ºC a dins), ens llevem amb un solet espectacular que ilumina el Pedraforca (coincidim, des del poble és guapíssim!!!) i poc a poc va arribant a les parets i va escalfant la roca.






Vista de les parets des del poble













Decidits a fer la via "La Carla se'n va a la Selva" agafem un sender que surt de l'hostal del poble i creua el torrent fins al peu de les parets.

Comencem a pujar el primer llarg del que ens sembla la via de la Carla. És una roca curiosa, calcària, amb molts de foradets on, normalment, hi entren els dits o la punta dels gats! Molt ben equipada, farcida de paravolts. Una via "disfrutona" de debò!




Quan en Jordi ha fet uns 30 m, arriba a una sabina on hi ha cordes penjades i una reunió. No entén què passa, a les ressenyes que haviem consultat no ho indicava. Comença a malpensar... mira amunt, sembla diferent del què haviem estat mirant... definitivament, no és "la Carla", ens hem equivocat de via!!!

Des de la primera reunió.

Puja més amunt i munta la reunió. Malgrat la via està molt ben equipada, decidim no començar el segon llarg ja que no sabem què ens trobarem si continuem i tampoc tenim massa temps. Un cop arribem els dos a dalt, baixem rapelant. A baix ens adonem que la via que voliem fer queda més a l'esquerra.




Pujant la via i rapelant.

Malgrat no hem pogut fer "la Carla", hem disfrutat molt de la via que hem fet, de la que encara no sabem el nom!!! Això si, la propera vegada, passarem per l'Hostal (si és que està obert) i mirarem les ressenyes i com accedir a les vies!!!


Un cop a la furgo, travessem C16 i ens enfilem cap al poble de Vallcebre. Allí ens trobem amb la resta de l'equip Auso-Gironí!! Seguim la carretera que travessa el poble i aparquem al pàrquing que hi ha a uns 50 m del restaurant "Cal Borni"


La Ferrada es troba als cingles de "les roques de l'Empalomar". Des de l'aparcament agafem el camí que porta als "camps de tabac" marcat amb unes línies blanques i verdes. L'accés està ben indicat. Caminem una miqueta (uns deu minuts) de pujada pel bosc en direcció a les roques que ens queden a mà dreta. De seguida veiem la ferrada. A l'esquerra del cingle veiem com van equipant el què sembla una altra ferrada.

La via està mooolt ben equipada, és curteta i de bon fer. Hi ha algun tram horitzontal que fa força impressió i algun tram vertical molt desplomat!! però en general, la sensació és de seguretat. Cosa que agraïm tan els que ens iniciem en el món de les ferrades com els que ens fan iuiu les cingleres!

Llàstima que no toca el sol a la via (només toca a primeres hores del matí), així que a mida que anem pujant tenim més sensació de fred! El ventet acaba de donar emoció al tema!!

De dreta a esquerra: Natàlia, Cris, Ros, Sandra....

Jordi (darrere la càmera) a peu de via

Amb una hora i mitja som a dalt, i allí torna a fer un solet espectacular, unes vistes genials a banda i banda de la cresta. Disfrutem del moment i baixem caminant pel camí que surt de la dreta del cim. El camí és molt vertical i hi ha uns cables i cadenes que en teoria faciliten la baixada, cosa que dubtem ja que estan enganxats al terra, i et fan anar gairebé de 4 grapes!!
un quartet d'hora de baixada i tornem a ser als cotxes.

Preparem un dinar de "domingueo" davant la furgo amb vinet inclòs per celebrar la gesta i ... cap a casa!!!

Un nou raconet prop de casa altament recomanable!!!

Escalada a Prades i Ports de Besseït

Divendres al vespre, veient que la previsió del temps pels Ports de Besseit eren poc optimistes, decidim agafar la furgoneta i anar cap a Prades, on apuntava una previsió menys desfavorable. Arribem un xic tard i dormim prop del poble de Vilanova de Prades (gairebé enganxats a la carretera!). Ens despertem amb la companyia d'uns quants boletaires matiners i d'un solet espatarrant!! Després d'un bon esmorzar i un cafetó al càmping de Vilanova de Prades (per cert, un lloc molt recomanable, on s'hi poden comprar la guia de ressenyes de la zona) ens enfilem cap a les vies que s'alcen just sobre el càmping. Decidim no arriscar-nos i anar al sector pitufos on hi ha vies de grau fàcil on fem un parell de vies.

Encara que ens costa un xic acostumar-nos a la roca, es deixen fer prou bé. Disfrutem d'un sol espatarrant que ens escalfa l'esquena i unes vistes brutals!!!

ressenyes dels pitufos

En Jordi arribant a la reunió

Després de suar una mica tornem a la carretera i decidim arribar-nos als Ports, esperant que el bon temps ens acompanyi. Travessem poc a poc pel mig la serra de prades, un paisatge molt peculiar. Parem a dinar tot contemplant les muntanyes que poc a poc anem deixant enrere i continuem fins a Horta de Sant Joan on fem unes compres per omplir la nevereta. Ens oblidem de passar per el bar Grau on tenen les ressenyes de la zona! quin cap!!! Arribem a l'aparcament just al costat del riu estels on aparquem i anem a fer una volteta per veure d'aprop les enormes parets que se'ns obren davant.

Des de l'altra banda del riu, les Moles del Don impressionen

Amb un xic de vent i temperatura fresqueta, observem com alguns atrevits fan una via a les moles de Don a última hora de la tarda. No sabem si és que el temps no convida o que des de lluny es veuen les roques molt grans i els escaladors molt petits però ens comencen a venir un xic de nervis. Demà tenim previst fer la via Tintín. Que segons les ressenyes que hem consultat, és una via ideal per iniciar-se a l'escalada amb via llarga (cosa que agraeixo). Creuem el riu i... des de peu de via, la cosa canvia (deu ser la perspectiva) i ens convida moooolt a pujar-hi l'endemà al matí!

Info. útil de la via (modificada segons el què ens hem trobat, setembre 2008):

Vía Tintín ( J. Carreté i K. Carreté; 1986 )
Dificultat: IV+
Aproximació: De l’aparcament seguim un camí ben fressat vora el riu dels Estrets que en uns 15 minuts ens deixarà a peu de paret (és a l'extrem dret de la paret, a la paret hi ha el nom de la via "tintín" marcat amb pintura)
Recorregut: 125 m
Temps: 1 hora
Orinetació: Sud-est.
Material: Equipada, només calen les cintes exprés.
Observacions: Reequipada amb parabolts

Descens: Anirem fins a l’extrem dret de la paret i allà trobarem un camí senyalitzat amb unes fites que ens durà fins a una canal amb vegetació. Al final d’aquesta canal haurem de muntar un curt ràpel en un arbre o desgrimpar-ho (no hi ha corda, però hi ha un mosquetó!! Molt recomanable passar-la!!).
Una altra opció és rapelar per la mateixa via.
Si portem dues cordes de 60 metres arribem al terra amb dos ràpels.




Hi ha hagut sort, diumenge al matí sortim de la furgoneta amb un solet que ens convida a esmorzar a fora. Agafem tots els "gadgets" i cap a la via!!

Algunes fotos dels llargs:

La Sandra al mig del segon i el tercer llarg


Malgrat que l'alçada feia força impressió, magnificada per el vent, és una via molt xula, ben equipada i amb poques complicacions. Prou còmode d'assegurar a les reunions. La sortida del segon llarg segurament és el pas més complicat de tota la via. A l'últim llarg varem posar un pont de roca i una cinta en una sabina de mà esquerra... per si les mosques!!
Un cop a dalt gaudim d'unes vistes brutals. Just davant s'alça la gronsa sud amb les "salshishes tibetanes"

A dalt... quin moment!!!

El descens no és complicat, es baixa per la dreta de la "berruga", trobem les fites que ens indiquen el camí i anem baixant amb compte, fins a trobar la canal on passem una corda per ajudar-nos a baixar.
Un cop a baix... ens mereixem un banyet al riu!!! aigua cristal·lina, peixets als peus i una cerveseta!! un petit luxe que se'ns posa la mar de bé!!

Ens ha quedat molt bon regust de boca! El sector està plè de vies, així que decidim que val la pena tornar-hi!