Eskalada a Euskalerria

Aquesta vegada ens hem agafat un altre finde llarg... aprofitant l'excusa d'una visita pels rius Guipuzkoans (exclusivament per feina) passem tres dies i tres nits d'escalades, txacolís i pintxos per Patxilandia!!

Divendres a la nit, després de fer uns pintxos per Hondarribia, la passem de "furgoneteo" al peu del Cabo Higuer, just allà on acaba (o comença, tot depèn de com t'ho miris) el GR-11 tot travessant els Pirineus. El lloc és guapíssim, tranquil, vistes precioses al mar i al “monte”, una font al costat... llàstima que ben aviat al matí, tot aquest romanticisme queda trencat per uns trets, i no un... molts trets!!! Comencem a entendre el significat del cartell que hi deia “campo de tiro” i això que no estava en Euskera...
Passem el dissabte fent una visita al parc natural Aiako Harria on, entremig de fagedes, rouredes i pinedes, hi ha uns rius boniquíssims que l’antull d’alguns bascos d’omplir-los de troncs han convertit en una mena de laberint d’on és difícil sortir-ne sencer!
Un lloc amb molt d'encant i sobretot moooolta "hojarasca"!!!!




La nit la passem prop de Pasai Donibane (al costat de Donostia i just davant de Pasaia, quin kaos mental amb els noms!!!) on l’endemà volíem escalar una miqueta. Al matí... sorpresa!! ens desperta una mena de poltre que es va “empoltrar” a la furgoneta!!! Sisi, comencem a pensar que és impossible tenir un despertar tranquil al País Basc!!

Havíem vist algunes fotos i ressenyes de la zona a la revista desnivel del mes de Novembre de 2008. S’escala just al costat del mar, la roca és molt especial, és arenisca, vermellosa, i amb un munt de forats gegants que li dona un aspecte més aviat extra-terrestre!!!



Per arribar a les vies d’escalada hem de travessar a peu (només tenen accés motoritzat els veïns) el bonic poble de pescadors de Pasai Donibane. Molt pintoresc!! I al final del poble s’agafa un camí marcat amb línies blanques??? que va vorejant el mar fins arribar a peu de vies.

El mateix camí, però cap a l’interior, fa una volta que promet ser molt xula pel parc natural de Jaizkibel.




Plaça del poble Pasai Donibane

Vistes de Pasaia des de Pasai Donibane

És un lloc molt especial per escalar, la roca modelada a desitg del vent i l'aigua, el soroll de les onades trencant sota els peus, un solet radiant que fa pujar encara més el color vermellós de la roca... realment especial!!!

Encara que no estem acostumats a aquest tipus de roca, no ens costa gaire agafar-li el "truquillo"!!! però de seguida ens adonem que aquests forats tan grans... sovint enganyen!!!

El mateix vespre, després de fer una cerveseta a Getaria amb el Mikel i la Oihana (que guai tornar-los a veure!!!) anem baixant cap a Pamplona. Les previsions del temps no són tan bones com els dies anteriors, i ens recomanen Navarra per escalar amb condicions més seques que al nord. Anem a dormir al poble de Etxauri, on hi ha una escola d'escalada No és fàcil arribar al poble... sort que portem el GPS incorporat al mobil... mai hauriem pensat que aquest trasto fos tan i tan útil!!! Dormim just davant la plaça del poble, on hi ha el frontón i l'església. L'endemà al matí fem un cafetó al bar del davant i fem una ullada a les ressenyes de la zona. Hi ha moooolt a fer, però el grau pica força (molt de 7!!!) i nosaltres tampoc disposem de molt de temps per tornar cap a l'est de la península.

Decidim deixar la zona d'Etxauri per un altre dia i anem fent camí cap a Peñartea. Allà hi ha una via llarga que ens l'estavem mirant feia dies... "el lagarto" ens havia robat el cor i la voliem catar!!!

Mapa de la zona

















la via!!!

La via és un 4c de dos llargs, en total 62 metres.

Totalment equipada. N'hi ha prou en portar 12 cintes express i una corda de 60m.








La reunió del mig és un xic incómode ja que no hi ha plataforma per recolzar-hi bé els peus i la paret és força vertical, el que fa pujar un xic més l'adrenalina.






Vistes "aèries" des de la primera reunió
























Vistes des de dalt la via, amb els molins al fons

El descens de la via es fa amb un ràpel de 30 metres que surt del costat dret de la via.




Quan tirem la corda, no n'estem segurs de si arriba a terra... uns moments de patiment però, efectivament... arriba pels pèls!!!!



Un bon ràpel ben vertical per acabar la jornada... què més podem demanar???


Agafem la furgoneta amb la nostàlgia d'un cap de setmana intens... però amb la certesa que no serà l'únic que passarem per aquelles terres de boscos verds i mar arrissada!!

ESCALADA A COLLEGATS II: aventurilla a la via "performance"

L’endemà de l’escalada amb família, comencem una nova aventurilla que ens voltava pel cap des de feia temps: la via “performance” de les Moles del Passó, a Collegats.
Havíem estat mirant les ressenyes, parlant amb els de la zona... feia bona cara, una via força llarga (200 metres aviat és dit!!) però de molt bon fer!

Aparquem la furgo a la “curva dels alemanys” i a uns 200m carretera avall surt un caminet a la dreta, marcat amb fites, que es va enfilant ràpidament cap a un bosc cremat.

Travessem el bosc i arribem al peu de la via per un caminet, força ben definit. On s’acaba el camí trobem una corda que és per on comença la via. Des de baix impressiona.

La via comença per darrere, seguint la corda entrem cap a dins la paret on trobem la primera reunió.
El primer llarg és una xemeneia guapíssima. Continua amb un V que és de molt bon fer!! La roca és molt còmode.

Les reunions són força amples, fins i tot ens podem treure els gats, que al final... apreten amb ganes!!

Està molt ben equipada, amb 10 cintes express n'hi ha prou per fer-la tota. La disfrutem molt i molt.

Al penúltim llarg se’ns acaba l’aigua de la cantimplora... no ens n’havíem adonat que perdia!! Però quedava poc per acabar la via...

L’últim llarg és un xic durillo, hi ha un parell o tres de passos de 6a, i els braços ja comencen a flaquejar!! Però ho aconseguim!! A la 1 del migdia, després de 4 hores penjats a la paret, arribem a dalt, cansadets però molt feliços d’haver arribat fins dalt!!
Des de dalt tenim unes vistes espectaculars, veiem tot el congost de collegats, la serra de Boumort, els voltors planejant molt a prop nostre... i un solet espectacular!

Com que no tenim aigua i la gana ens comença a cridar... decidim no encantar-nos gaire a dalt i buscar el camí de baixada. Ens havien dit que calia sortir de la via i seguir les fites que ens portarien a unes cadenes, una mena de via ferrada, que desfà la paret fins al barranc de Sant Pere, on trobaríem el camí cap a la carretera.

Seguim les fites que trobem a dalt la via cap a la dreta, quan portem aproximadament mitja hora caminant, pensem que ja hauríem hagut de trobar les cadenes, però les fites continuen. Allà on veiem alguna clariana ens acostem cap al precipici per buscar algun indici de les cadenes. Provem diferents punts però ni rastre de les cadenes. Pensem que ens hem equivocat de cantó al acabar la via i desfem el camí per seguir les fites que van cap a l’esquerra. Caminem una bona estona més... les fites d’aquest cantó no són tan evidents, hi ha roques per tot arreu que poden semblar fites. El camí es va complicant, cada cop més enverdissat i seguim sense rastre de les cadenes. No hi ha cap altre lloc per baixar, la via no es pot rapelar... no podem fer res més que seguir buscant.

Comencem a estar cansats de debò, portem hores caminant sense. Els nervis ens fan marxar la gana. Comencem a pensar que tenim un problema gran quan veiem que el sol està molt baix, a punt de desaparèixer darrere les muntanyes. En aquell moment sona el mòbil. El Dani es comença a preocupar, ja fa hores que hauríem d’haver arribat a casa. Li expliquem i de seguida diu que ens venen a buscar amb el Xavi. Per guanyar temps truquem als bombers perquè ens donin més ressenyes de com trobar les cadenes de baixada. La cobertura és un drama, ens dificulta molt la feina. Aconseguim parlar amb els bombers i ens confirmen que la primera direcció (a l'est de la via) que varem agafar era la correcta. Com que el Dani ens venia a rescatar, els hi diem als bombers que no cal que surtin. Es va fent fosc mentre desfem el camí cap al final de la via. Ens parem en una esplanada a esperar el rescat. En aquells moments ens passen moltes coses pel cap. El Jordi pensa que sort que la Sandra està serena i la Sandra pensa just el contrari... quin equipàs!!! Unes abraçadetes en silenci i veiem unes llums que s’acosten. Algú ens crida, però no reconeixem la veu del Dani. Darrere les llums apareixen un parell de bombers que veient que la nit queia han decidit avançar-se als altres dos i pujar ràpidament per la via que es coneixen perfectament.
Ens donen una llanterna a cada un i ens guien fins les cadenes de baixada... realment molt difícil de trobar si no t'ho coneixes!!!
Baixem molt ràpid i sense encordar-nos, encara que pensant-ho en fred, amb el cansament que portàvem a sobre i l’estat de la via ferrada era un risc que potser no calia córrer.
Arribem a la carretera on trobem al Dani que ens espera des de fa estona per fer-nos una mega-abraçada... quin patir pobrico!!

Per fi s’acaba l’aventura... només desitgem beure litres i litres d’aigua, arribar a casa, fer un foc i descansar!

En fi, si alguna cosa hem après és que la dificultat no està només en la pujada!!

Això si, malgrat el final de l’escalada no formava part dels nostres plans, la via “performance” és realment bonica, ens hem quedat amb un bon record de l’aventurilla i amb ganes de fer-ne una altra!!!

FAMÍLIA, AMICS, COMPANYS... aquí teniu la història explicada amb pèls i senyals, tot allò que us hagi arribat que s'allunyi d'aquesta versió... és pura ciència ficció!!! jeje!!

ESCALADA A COLLEGATS I: Els cines

Aquesta vegada tenim el privilegi d’escalar amb companyia, i no una companyia qualsevol… escalem amb lo milloret de la Vall Fosca!! El diumenge la Lídia, el Dani, la Núria i el Josep decidim passar el dia a Collegats, als cines, aprofitant un solete preciós penjats a les parets vermelloses del congost.

Després de mirar-nos-ho una mica, ens decidim per fer algunes vies de la dreta de la via ferrada. Uns cinquillos que pintaven força bé.




El Dani feia temps que no escalava però... quin tio... PIM-PAM i ja està tocant la reunió! Qui ho diria que ja tens 30 primaveres a l’esquena!!


La Lídia s’anima per segona vegada a catar aquelles parets. Poc a poc i bona lletra enfila paret amunt fins que decideix que ja n’hi ha prou. Això quan acaba convencent el “trainer” que no resulta geeeens fàcil!!!






El Dani tot orgullós de l'escalada de la Lídia!!! Quin parell de tortolitos!!!

La Núria, aprofita un moment que en Josep no hi és per fer una pujada a pèl!!! Bromes a part... quin ensurt la història de l’arnés!! Però es va quedar en això, un ensurt i el bon record de les vies enfilades.

El Josep després d’uns quants anys sense enfilar-se a la roca ens demostra que està en plena forma... directament es posa a obrir una via, i encara que es queixi un xic... sense problemes arriba a la reunió!!! El secret està en la llauna d’anxoves... en popeye ja pot anar deixant els espinacs!!!

Nosaltres, contentíssims de compartir les parets, la suor, el magnesi i el dinar amb la resta. Ha estat un bon dia d’escalada que acaba de la millor manera, una cerveseta a la plaça de l’arbre de la Pobla, fent-la petar a la fresca!!