ESCALADA A COLLEGATS II: aventurilla a la via "performance"

L’endemà de l’escalada amb família, comencem una nova aventurilla que ens voltava pel cap des de feia temps: la via “performance” de les Moles del Passó, a Collegats.
Havíem estat mirant les ressenyes, parlant amb els de la zona... feia bona cara, una via força llarga (200 metres aviat és dit!!) però de molt bon fer!

Aparquem la furgo a la “curva dels alemanys” i a uns 200m carretera avall surt un caminet a la dreta, marcat amb fites, que es va enfilant ràpidament cap a un bosc cremat.

Travessem el bosc i arribem al peu de la via per un caminet, força ben definit. On s’acaba el camí trobem una corda que és per on comença la via. Des de baix impressiona.

La via comença per darrere, seguint la corda entrem cap a dins la paret on trobem la primera reunió.
El primer llarg és una xemeneia guapíssima. Continua amb un V que és de molt bon fer!! La roca és molt còmode.

Les reunions són força amples, fins i tot ens podem treure els gats, que al final... apreten amb ganes!!

Està molt ben equipada, amb 10 cintes express n'hi ha prou per fer-la tota. La disfrutem molt i molt.

Al penúltim llarg se’ns acaba l’aigua de la cantimplora... no ens n’havíem adonat que perdia!! Però quedava poc per acabar la via...

L’últim llarg és un xic durillo, hi ha un parell o tres de passos de 6a, i els braços ja comencen a flaquejar!! Però ho aconseguim!! A la 1 del migdia, després de 4 hores penjats a la paret, arribem a dalt, cansadets però molt feliços d’haver arribat fins dalt!!
Des de dalt tenim unes vistes espectaculars, veiem tot el congost de collegats, la serra de Boumort, els voltors planejant molt a prop nostre... i un solet espectacular!

Com que no tenim aigua i la gana ens comença a cridar... decidim no encantar-nos gaire a dalt i buscar el camí de baixada. Ens havien dit que calia sortir de la via i seguir les fites que ens portarien a unes cadenes, una mena de via ferrada, que desfà la paret fins al barranc de Sant Pere, on trobaríem el camí cap a la carretera.

Seguim les fites que trobem a dalt la via cap a la dreta, quan portem aproximadament mitja hora caminant, pensem que ja hauríem hagut de trobar les cadenes, però les fites continuen. Allà on veiem alguna clariana ens acostem cap al precipici per buscar algun indici de les cadenes. Provem diferents punts però ni rastre de les cadenes. Pensem que ens hem equivocat de cantó al acabar la via i desfem el camí per seguir les fites que van cap a l’esquerra. Caminem una bona estona més... les fites d’aquest cantó no són tan evidents, hi ha roques per tot arreu que poden semblar fites. El camí es va complicant, cada cop més enverdissat i seguim sense rastre de les cadenes. No hi ha cap altre lloc per baixar, la via no es pot rapelar... no podem fer res més que seguir buscant.

Comencem a estar cansats de debò, portem hores caminant sense. Els nervis ens fan marxar la gana. Comencem a pensar que tenim un problema gran quan veiem que el sol està molt baix, a punt de desaparèixer darrere les muntanyes. En aquell moment sona el mòbil. El Dani es comença a preocupar, ja fa hores que hauríem d’haver arribat a casa. Li expliquem i de seguida diu que ens venen a buscar amb el Xavi. Per guanyar temps truquem als bombers perquè ens donin més ressenyes de com trobar les cadenes de baixada. La cobertura és un drama, ens dificulta molt la feina. Aconseguim parlar amb els bombers i ens confirmen que la primera direcció (a l'est de la via) que varem agafar era la correcta. Com que el Dani ens venia a rescatar, els hi diem als bombers que no cal que surtin. Es va fent fosc mentre desfem el camí cap al final de la via. Ens parem en una esplanada a esperar el rescat. En aquells moments ens passen moltes coses pel cap. El Jordi pensa que sort que la Sandra està serena i la Sandra pensa just el contrari... quin equipàs!!! Unes abraçadetes en silenci i veiem unes llums que s’acosten. Algú ens crida, però no reconeixem la veu del Dani. Darrere les llums apareixen un parell de bombers que veient que la nit queia han decidit avançar-se als altres dos i pujar ràpidament per la via que es coneixen perfectament.
Ens donen una llanterna a cada un i ens guien fins les cadenes de baixada... realment molt difícil de trobar si no t'ho coneixes!!!
Baixem molt ràpid i sense encordar-nos, encara que pensant-ho en fred, amb el cansament que portàvem a sobre i l’estat de la via ferrada era un risc que potser no calia córrer.
Arribem a la carretera on trobem al Dani que ens espera des de fa estona per fer-nos una mega-abraçada... quin patir pobrico!!

Per fi s’acaba l’aventura... només desitgem beure litres i litres d’aigua, arribar a casa, fer un foc i descansar!

En fi, si alguna cosa hem après és que la dificultat no està només en la pujada!!

Això si, malgrat el final de l’escalada no formava part dels nostres plans, la via “performance” és realment bonica, ens hem quedat amb un bon record de l’aventurilla i amb ganes de fer-ne una altra!!!

FAMÍLIA, AMICS, COMPANYS... aquí teniu la història explicada amb pèls i senyals, tot allò que us hagi arribat que s'allunyi d'aquesta versió... és pura ciència ficció!!! jeje!!