Esquí de Muntanya, Castell de Rus

Tot i que ja fa dies que varem fer aquesta sortida, ens fa il·lusió penjar la primera piada d'esquí de muntanya i posar un xic de blanc al blog!!

Aquest, promet ser un bon hivern per fer allò que uns ja fa anys que gaudeixen i altres tot just comencen a trobar-hi el gustillo però que tan ens ve de gust a tots... posar-nos els esquís i les pells i enfilar muntanyes amunt tot marcant "zetes" de pujada i les "esses" de baixada damunt un mantell impecable de neu.

Estrenem la temporada (i alguns les botes) a la vall de Boí. Deixem el cotxe a la corba de la obaga que queda just abans d'arribar a les pistes de Boí Taüll. A la fugo anem el Dani, la Lídia (Tortols pels amics!!!), el Jordi i la Sandra. A la corba ens espera el Manuel preparadíssim i minuts després arriben la Inés i el Xavi a punt per posar-se les pells i començar a pujar la muntanya.

On hem aparcat el cotxe ens posem les pells i comencem a foquejar per la pista que surt a l'esquerra de la mateixa corva on just comença la vall de Sant Martí. Uns metres amunt, la pista va entrant en un bosc profund plè de cocodrils que s'enreden pels esquís i fan més "distreta" la pujada. Finalment s'obre la vall amb unes vistes magnífiques al Tossal de la Mina i el Pic de Pessons. Un cop al coll de Rus (2600n aprox.), mentre el vent bufava amb força, el Manuel, el Jordi i la Sandra gaudim de les precioses vistes a la Vall de Riquerna amb la Vall Fosca al fons i el Montsent del Pallars presidint l'espectacle. La resta del grup decideixen arribar al Castell de Rus (2700m aprox.), allà han de posar ganivetes alguns i grampons els altres perquè la neu està molt dura.

Ens tornem a reunir tot l'equip a mitja baixada, gaudint d'una neu pols espectacular, la que més avall es transforma amb neu tova i ens obliga a treure'ns els esquís mentre travessem el bosc de baixada.

Malgrat la tortura que van suposar les botes noves, ha estat una bona esquiada per estrenar la temporada, sobretot, no cal dir-ho, per la companyia!! esperem que n'hi hagi moooooltes més, com aquesta i de millors!!!

Eskalada a Euskalerria

Aquesta vegada ens hem agafat un altre finde llarg... aprofitant l'excusa d'una visita pels rius Guipuzkoans (exclusivament per feina) passem tres dies i tres nits d'escalades, txacolís i pintxos per Patxilandia!!

Divendres a la nit, després de fer uns pintxos per Hondarribia, la passem de "furgoneteo" al peu del Cabo Higuer, just allà on acaba (o comença, tot depèn de com t'ho miris) el GR-11 tot travessant els Pirineus. El lloc és guapíssim, tranquil, vistes precioses al mar i al “monte”, una font al costat... llàstima que ben aviat al matí, tot aquest romanticisme queda trencat per uns trets, i no un... molts trets!!! Comencem a entendre el significat del cartell que hi deia “campo de tiro” i això que no estava en Euskera...
Passem el dissabte fent una visita al parc natural Aiako Harria on, entremig de fagedes, rouredes i pinedes, hi ha uns rius boniquíssims que l’antull d’alguns bascos d’omplir-los de troncs han convertit en una mena de laberint d’on és difícil sortir-ne sencer!
Un lloc amb molt d'encant i sobretot moooolta "hojarasca"!!!!




La nit la passem prop de Pasai Donibane (al costat de Donostia i just davant de Pasaia, quin kaos mental amb els noms!!!) on l’endemà volíem escalar una miqueta. Al matí... sorpresa!! ens desperta una mena de poltre que es va “empoltrar” a la furgoneta!!! Sisi, comencem a pensar que és impossible tenir un despertar tranquil al País Basc!!

Havíem vist algunes fotos i ressenyes de la zona a la revista desnivel del mes de Novembre de 2008. S’escala just al costat del mar, la roca és molt especial, és arenisca, vermellosa, i amb un munt de forats gegants que li dona un aspecte més aviat extra-terrestre!!!



Per arribar a les vies d’escalada hem de travessar a peu (només tenen accés motoritzat els veïns) el bonic poble de pescadors de Pasai Donibane. Molt pintoresc!! I al final del poble s’agafa un camí marcat amb línies blanques??? que va vorejant el mar fins arribar a peu de vies.

El mateix camí, però cap a l’interior, fa una volta que promet ser molt xula pel parc natural de Jaizkibel.




Plaça del poble Pasai Donibane

Vistes de Pasaia des de Pasai Donibane

És un lloc molt especial per escalar, la roca modelada a desitg del vent i l'aigua, el soroll de les onades trencant sota els peus, un solet radiant que fa pujar encara més el color vermellós de la roca... realment especial!!!

Encara que no estem acostumats a aquest tipus de roca, no ens costa gaire agafar-li el "truquillo"!!! però de seguida ens adonem que aquests forats tan grans... sovint enganyen!!!

El mateix vespre, després de fer una cerveseta a Getaria amb el Mikel i la Oihana (que guai tornar-los a veure!!!) anem baixant cap a Pamplona. Les previsions del temps no són tan bones com els dies anteriors, i ens recomanen Navarra per escalar amb condicions més seques que al nord. Anem a dormir al poble de Etxauri, on hi ha una escola d'escalada No és fàcil arribar al poble... sort que portem el GPS incorporat al mobil... mai hauriem pensat que aquest trasto fos tan i tan útil!!! Dormim just davant la plaça del poble, on hi ha el frontón i l'església. L'endemà al matí fem un cafetó al bar del davant i fem una ullada a les ressenyes de la zona. Hi ha moooolt a fer, però el grau pica força (molt de 7!!!) i nosaltres tampoc disposem de molt de temps per tornar cap a l'est de la península.

Decidim deixar la zona d'Etxauri per un altre dia i anem fent camí cap a Peñartea. Allà hi ha una via llarga que ens l'estavem mirant feia dies... "el lagarto" ens havia robat el cor i la voliem catar!!!

Mapa de la zona

















la via!!!

La via és un 4c de dos llargs, en total 62 metres.

Totalment equipada. N'hi ha prou en portar 12 cintes express i una corda de 60m.








La reunió del mig és un xic incómode ja que no hi ha plataforma per recolzar-hi bé els peus i la paret és força vertical, el que fa pujar un xic més l'adrenalina.






Vistes "aèries" des de la primera reunió
























Vistes des de dalt la via, amb els molins al fons

El descens de la via es fa amb un ràpel de 30 metres que surt del costat dret de la via.




Quan tirem la corda, no n'estem segurs de si arriba a terra... uns moments de patiment però, efectivament... arriba pels pèls!!!!



Un bon ràpel ben vertical per acabar la jornada... què més podem demanar???


Agafem la furgoneta amb la nostàlgia d'un cap de setmana intens... però amb la certesa que no serà l'únic que passarem per aquelles terres de boscos verds i mar arrissada!!

ESCALADA A COLLEGATS II: aventurilla a la via "performance"

L’endemà de l’escalada amb família, comencem una nova aventurilla que ens voltava pel cap des de feia temps: la via “performance” de les Moles del Passó, a Collegats.
Havíem estat mirant les ressenyes, parlant amb els de la zona... feia bona cara, una via força llarga (200 metres aviat és dit!!) però de molt bon fer!

Aparquem la furgo a la “curva dels alemanys” i a uns 200m carretera avall surt un caminet a la dreta, marcat amb fites, que es va enfilant ràpidament cap a un bosc cremat.

Travessem el bosc i arribem al peu de la via per un caminet, força ben definit. On s’acaba el camí trobem una corda que és per on comença la via. Des de baix impressiona.

La via comença per darrere, seguint la corda entrem cap a dins la paret on trobem la primera reunió.
El primer llarg és una xemeneia guapíssima. Continua amb un V que és de molt bon fer!! La roca és molt còmode.

Les reunions són força amples, fins i tot ens podem treure els gats, que al final... apreten amb ganes!!

Està molt ben equipada, amb 10 cintes express n'hi ha prou per fer-la tota. La disfrutem molt i molt.

Al penúltim llarg se’ns acaba l’aigua de la cantimplora... no ens n’havíem adonat que perdia!! Però quedava poc per acabar la via...

L’últim llarg és un xic durillo, hi ha un parell o tres de passos de 6a, i els braços ja comencen a flaquejar!! Però ho aconseguim!! A la 1 del migdia, després de 4 hores penjats a la paret, arribem a dalt, cansadets però molt feliços d’haver arribat fins dalt!!
Des de dalt tenim unes vistes espectaculars, veiem tot el congost de collegats, la serra de Boumort, els voltors planejant molt a prop nostre... i un solet espectacular!

Com que no tenim aigua i la gana ens comença a cridar... decidim no encantar-nos gaire a dalt i buscar el camí de baixada. Ens havien dit que calia sortir de la via i seguir les fites que ens portarien a unes cadenes, una mena de via ferrada, que desfà la paret fins al barranc de Sant Pere, on trobaríem el camí cap a la carretera.

Seguim les fites que trobem a dalt la via cap a la dreta, quan portem aproximadament mitja hora caminant, pensem que ja hauríem hagut de trobar les cadenes, però les fites continuen. Allà on veiem alguna clariana ens acostem cap al precipici per buscar algun indici de les cadenes. Provem diferents punts però ni rastre de les cadenes. Pensem que ens hem equivocat de cantó al acabar la via i desfem el camí per seguir les fites que van cap a l’esquerra. Caminem una bona estona més... les fites d’aquest cantó no són tan evidents, hi ha roques per tot arreu que poden semblar fites. El camí es va complicant, cada cop més enverdissat i seguim sense rastre de les cadenes. No hi ha cap altre lloc per baixar, la via no es pot rapelar... no podem fer res més que seguir buscant.

Comencem a estar cansats de debò, portem hores caminant sense. Els nervis ens fan marxar la gana. Comencem a pensar que tenim un problema gran quan veiem que el sol està molt baix, a punt de desaparèixer darrere les muntanyes. En aquell moment sona el mòbil. El Dani es comença a preocupar, ja fa hores que hauríem d’haver arribat a casa. Li expliquem i de seguida diu que ens venen a buscar amb el Xavi. Per guanyar temps truquem als bombers perquè ens donin més ressenyes de com trobar les cadenes de baixada. La cobertura és un drama, ens dificulta molt la feina. Aconseguim parlar amb els bombers i ens confirmen que la primera direcció (a l'est de la via) que varem agafar era la correcta. Com que el Dani ens venia a rescatar, els hi diem als bombers que no cal que surtin. Es va fent fosc mentre desfem el camí cap al final de la via. Ens parem en una esplanada a esperar el rescat. En aquells moments ens passen moltes coses pel cap. El Jordi pensa que sort que la Sandra està serena i la Sandra pensa just el contrari... quin equipàs!!! Unes abraçadetes en silenci i veiem unes llums que s’acosten. Algú ens crida, però no reconeixem la veu del Dani. Darrere les llums apareixen un parell de bombers que veient que la nit queia han decidit avançar-se als altres dos i pujar ràpidament per la via que es coneixen perfectament.
Ens donen una llanterna a cada un i ens guien fins les cadenes de baixada... realment molt difícil de trobar si no t'ho coneixes!!!
Baixem molt ràpid i sense encordar-nos, encara que pensant-ho en fred, amb el cansament que portàvem a sobre i l’estat de la via ferrada era un risc que potser no calia córrer.
Arribem a la carretera on trobem al Dani que ens espera des de fa estona per fer-nos una mega-abraçada... quin patir pobrico!!

Per fi s’acaba l’aventura... només desitgem beure litres i litres d’aigua, arribar a casa, fer un foc i descansar!

En fi, si alguna cosa hem après és que la dificultat no està només en la pujada!!

Això si, malgrat el final de l’escalada no formava part dels nostres plans, la via “performance” és realment bonica, ens hem quedat amb un bon record de l’aventurilla i amb ganes de fer-ne una altra!!!

FAMÍLIA, AMICS, COMPANYS... aquí teniu la història explicada amb pèls i senyals, tot allò que us hagi arribat que s'allunyi d'aquesta versió... és pura ciència ficció!!! jeje!!

ESCALADA A COLLEGATS I: Els cines

Aquesta vegada tenim el privilegi d’escalar amb companyia, i no una companyia qualsevol… escalem amb lo milloret de la Vall Fosca!! El diumenge la Lídia, el Dani, la Núria i el Josep decidim passar el dia a Collegats, als cines, aprofitant un solete preciós penjats a les parets vermelloses del congost.

Després de mirar-nos-ho una mica, ens decidim per fer algunes vies de la dreta de la via ferrada. Uns cinquillos que pintaven força bé.




El Dani feia temps que no escalava però... quin tio... PIM-PAM i ja està tocant la reunió! Qui ho diria que ja tens 30 primaveres a l’esquena!!


La Lídia s’anima per segona vegada a catar aquelles parets. Poc a poc i bona lletra enfila paret amunt fins que decideix que ja n’hi ha prou. Això quan acaba convencent el “trainer” que no resulta geeeens fàcil!!!






El Dani tot orgullós de l'escalada de la Lídia!!! Quin parell de tortolitos!!!

La Núria, aprofita un moment que en Josep no hi és per fer una pujada a pèl!!! Bromes a part... quin ensurt la història de l’arnés!! Però es va quedar en això, un ensurt i el bon record de les vies enfilades.

El Josep després d’uns quants anys sense enfilar-se a la roca ens demostra que està en plena forma... directament es posa a obrir una via, i encara que es queixi un xic... sense problemes arriba a la reunió!!! El secret està en la llauna d’anxoves... en popeye ja pot anar deixant els espinacs!!!

Nosaltres, contentíssims de compartir les parets, la suor, el magnesi i el dinar amb la resta. Ha estat un bon dia d’escalada que acaba de la millor manera, una cerveseta a la plaça de l’arbre de la Pobla, fent-la petar a la fresca!!

Escalada a Roda de Ter i BTT pel Collsacabra

Aquesta vegada escollim la plana, o més ben dit, la Vall de Sau i el Collsacabra, per passar-hi el cap de setmana. Terra d'embotits, nitrats i bandolers. Enfilem la carretera de Tavèrnoles al Parador de Vic, no podem arribar al monestir de Sant Pere de Casserres perquè ens han posat una barrera que talla el camí... però just abans d'arribar al parador veiem el lloc ideal per plantar-hi la casa amb rodes aquesta nit! una entradeta de la carretera amb vistes al Pantà de Sau el Collsacabra, les Guilleries i el Montseny!!! hem triomfat!!!




L'endemà al matí sortim aviat cap a Roda de Ter. Hem quedat a Sorralta amb el Pablo, la Noe i les nebodes del Pablo per escalar una miqueta. Abans no arriba tota la troupe fem algunes vies. Dos cinquillos de bon fer i en Jordi es fa un pinçament a l'espatlla quan obria un 6a!!

Quan estem intentant arreglar el pinçament amb la cremeta que fa olor de tigre arriba la família!!


Sembla que la Xènia i la Magalí tenen moltes ganes de començar a pujar les parets, així que de seguida ens posem els arnesos, el magnesi, els peus de gat... i comencem a enfilar la roca!



Fem el sector esquerra, on es troben les vies més senzilles, IV i V amb preses i forats artificials, ideal per iniciar-se.



Les ressenyes de la zona al link:
http://www.sorralta.galeon.com/



Ostres, sembla que aquestes noies hagin escalat tota la vida! quedem sorpresos de com pugen les vies. Amunt, sense por, mirant on posen els peus, amb concentració!!! Si es cansen... una mica de magnesi i tornen a tirar amunt!!! la resta, les animem des de baix i al·lucinem de com s'enfilen!! fins i tot la Xell s'anima a enfilar-se una mica amb l'ajuda del seu pare!!








La Xènia (esquerra) i la Magalí (dreta) fent un IV!!

Quantes vies varem fer??? quatre??? cinc??? perdem el compte, sembla que les aranyetes de Vic no se'ls acabin les piles!!! Entre via i via parem un moment a fer un mos per recuperar forces, però sense encantar-nos, que cal aprofitar el dia i tornem a enfilar-nos a les parets!






La Noe al final també s'anima a fer una via, per reconciliar-se amb les parets!! sembla que la reconciliació arriba!! quina crak!!!





El Pablo no dubta ni un moment, i sense peus de gat obre una via ... amb bambes i texans!!! això si que és un bon padrí!!!

La Noe baixant per la via

La Sandra obrint una via (quin patir!)

Allà les sis de la tarda, decidim que ja hem escalat prou!! Encara que la Xènia i la Magalí no han acabat l'energia i demanen una altra ronda, però la resta estem massa cansats per continuar (deu ser cosa de l'edat) així que pleguem el material i ens despedim sabent que ben aviat hi haurà una altra escalada com aquesta!! La veritat és que hem disfrutat moltíssim i marxem amb ganes de repetir una sortida amb les escaladores de la plana!!

(Pablo... quan vulguis!!!)


Pugem a la furgoneta i decidim anar a dormir pels voltants de l'Esquirol (o Santa Maria de Corcó que ve a ser el mateix). Fem un cafetó a la plaça i damunt del mapa ens mirem la rutilla que tenim pensat fer l'endemà. Dormim en un prat al costat de l'església de Sant Bartomeu Sesgorgues.


Diumenge al matí, agafem la furgo direcció a Cantonigròs. Descarreguem les bicis, inflem rodes i malgrat el cel amenaçava pluja... comencem la ruta que teniem planejada.








En Jordi preparant la bici abans de sortir

Descripció de la ruta: CANTONIGRÒS-SERRA DE FEU-CABRERA-CANTONIGRÒS:



Inci: A 1km de l’esquirol en direcció Cantonigròs trobarem un camí que surt a mà esquerra amb un cartell que hi diu La Cavorca. Hi ha lloc suficient per aparcar el vehicle.
Final: Al mateix lloc que l’inici.
Distancia: 26 km
Ciclabilitat: 95 % (Un parell de pujades pronunciades per terreny força irregular que caldrà estar fort per no haver de posar els peus a terra)
Desnivell: 600 m
Temps: 2h

Ja de baixada ens atrapa el que semblava inevitable... la pluja! però ens ha deixat acabar la ruta sense quedar gaire xops! ha estat una bona passejada... no molt llarga però amb tots els elements per gaudir de la sortida: caminets pel mig d'alzinars, alguna pujada tècnica, bones vistes...

A Sant Julià de Cabrera

Torna a sortir el solet, fem un aperitiu a la Foradada... un lloc màgic.

Dinem en un prat on aprofitem per fer-hi la migdiada i anem tirant cap a casa!


S'ha acabat un altre finde.... genial!!!!

La Foradada

Escalada a Malanyeu i via Ferrada a Vallcebre

Una vegada més, divendres a mitja tarda, agafem la furgoneta i els trastets i ens enfilem Berguedà amunt! Aquesta vegada tenim previst dormir a Malanyeu, per escalar dissabte al matí i després trobar-nos amb la resta i fer la via ferrada de Vallcebre.




El poble de Malanyeu és boniquissim, quatre cases, un hostal (on hi ha les ressenyes) que trobem tancat el divendres a la tarda i infinitat de vaques campant per tot arreu! Amb el Pedraforca i la Serra d'Ensija de fons.


Vistes genials des del poble de Malanyeu.




Després d'una nit fresqueta (la calefacció de la furgo decideix morir a mitja nit i arribem als 4ºC a dins), ens llevem amb un solet espectacular que ilumina el Pedraforca (coincidim, des del poble és guapíssim!!!) i poc a poc va arribant a les parets i va escalfant la roca.






Vista de les parets des del poble













Decidits a fer la via "La Carla se'n va a la Selva" agafem un sender que surt de l'hostal del poble i creua el torrent fins al peu de les parets.

Comencem a pujar el primer llarg del que ens sembla la via de la Carla. És una roca curiosa, calcària, amb molts de foradets on, normalment, hi entren els dits o la punta dels gats! Molt ben equipada, farcida de paravolts. Una via "disfrutona" de debò!




Quan en Jordi ha fet uns 30 m, arriba a una sabina on hi ha cordes penjades i una reunió. No entén què passa, a les ressenyes que haviem consultat no ho indicava. Comença a malpensar... mira amunt, sembla diferent del què haviem estat mirant... definitivament, no és "la Carla", ens hem equivocat de via!!!

Des de la primera reunió.

Puja més amunt i munta la reunió. Malgrat la via està molt ben equipada, decidim no començar el segon llarg ja que no sabem què ens trobarem si continuem i tampoc tenim massa temps. Un cop arribem els dos a dalt, baixem rapelant. A baix ens adonem que la via que voliem fer queda més a l'esquerra.




Pujant la via i rapelant.

Malgrat no hem pogut fer "la Carla", hem disfrutat molt de la via que hem fet, de la que encara no sabem el nom!!! Això si, la propera vegada, passarem per l'Hostal (si és que està obert) i mirarem les ressenyes i com accedir a les vies!!!


Un cop a la furgo, travessem C16 i ens enfilem cap al poble de Vallcebre. Allí ens trobem amb la resta de l'equip Auso-Gironí!! Seguim la carretera que travessa el poble i aparquem al pàrquing que hi ha a uns 50 m del restaurant "Cal Borni"


La Ferrada es troba als cingles de "les roques de l'Empalomar". Des de l'aparcament agafem el camí que porta als "camps de tabac" marcat amb unes línies blanques i verdes. L'accés està ben indicat. Caminem una miqueta (uns deu minuts) de pujada pel bosc en direcció a les roques que ens queden a mà dreta. De seguida veiem la ferrada. A l'esquerra del cingle veiem com van equipant el què sembla una altra ferrada.

La via està mooolt ben equipada, és curteta i de bon fer. Hi ha algun tram horitzontal que fa força impressió i algun tram vertical molt desplomat!! però en general, la sensació és de seguretat. Cosa que agraïm tan els que ens iniciem en el món de les ferrades com els que ens fan iuiu les cingleres!

Llàstima que no toca el sol a la via (només toca a primeres hores del matí), així que a mida que anem pujant tenim més sensació de fred! El ventet acaba de donar emoció al tema!!

De dreta a esquerra: Natàlia, Cris, Ros, Sandra....

Jordi (darrere la càmera) a peu de via

Amb una hora i mitja som a dalt, i allí torna a fer un solet espectacular, unes vistes genials a banda i banda de la cresta. Disfrutem del moment i baixem caminant pel camí que surt de la dreta del cim. El camí és molt vertical i hi ha uns cables i cadenes que en teoria faciliten la baixada, cosa que dubtem ja que estan enganxats al terra, i et fan anar gairebé de 4 grapes!!
un quartet d'hora de baixada i tornem a ser als cotxes.

Preparem un dinar de "domingueo" davant la furgo amb vinet inclòs per celebrar la gesta i ... cap a casa!!!

Un nou raconet prop de casa altament recomanable!!!

Escalada a Prades i Ports de Besseït

Divendres al vespre, veient que la previsió del temps pels Ports de Besseit eren poc optimistes, decidim agafar la furgoneta i anar cap a Prades, on apuntava una previsió menys desfavorable. Arribem un xic tard i dormim prop del poble de Vilanova de Prades (gairebé enganxats a la carretera!). Ens despertem amb la companyia d'uns quants boletaires matiners i d'un solet espatarrant!! Després d'un bon esmorzar i un cafetó al càmping de Vilanova de Prades (per cert, un lloc molt recomanable, on s'hi poden comprar la guia de ressenyes de la zona) ens enfilem cap a les vies que s'alcen just sobre el càmping. Decidim no arriscar-nos i anar al sector pitufos on hi ha vies de grau fàcil on fem un parell de vies.

Encara que ens costa un xic acostumar-nos a la roca, es deixen fer prou bé. Disfrutem d'un sol espatarrant que ens escalfa l'esquena i unes vistes brutals!!!

ressenyes dels pitufos

En Jordi arribant a la reunió

Després de suar una mica tornem a la carretera i decidim arribar-nos als Ports, esperant que el bon temps ens acompanyi. Travessem poc a poc pel mig la serra de prades, un paisatge molt peculiar. Parem a dinar tot contemplant les muntanyes que poc a poc anem deixant enrere i continuem fins a Horta de Sant Joan on fem unes compres per omplir la nevereta. Ens oblidem de passar per el bar Grau on tenen les ressenyes de la zona! quin cap!!! Arribem a l'aparcament just al costat del riu estels on aparquem i anem a fer una volteta per veure d'aprop les enormes parets que se'ns obren davant.

Des de l'altra banda del riu, les Moles del Don impressionen

Amb un xic de vent i temperatura fresqueta, observem com alguns atrevits fan una via a les moles de Don a última hora de la tarda. No sabem si és que el temps no convida o que des de lluny es veuen les roques molt grans i els escaladors molt petits però ens comencen a venir un xic de nervis. Demà tenim previst fer la via Tintín. Que segons les ressenyes que hem consultat, és una via ideal per iniciar-se a l'escalada amb via llarga (cosa que agraeixo). Creuem el riu i... des de peu de via, la cosa canvia (deu ser la perspectiva) i ens convida moooolt a pujar-hi l'endemà al matí!

Info. útil de la via (modificada segons el què ens hem trobat, setembre 2008):

Vía Tintín ( J. Carreté i K. Carreté; 1986 )
Dificultat: IV+
Aproximació: De l’aparcament seguim un camí ben fressat vora el riu dels Estrets que en uns 15 minuts ens deixarà a peu de paret (és a l'extrem dret de la paret, a la paret hi ha el nom de la via "tintín" marcat amb pintura)
Recorregut: 125 m
Temps: 1 hora
Orinetació: Sud-est.
Material: Equipada, només calen les cintes exprés.
Observacions: Reequipada amb parabolts

Descens: Anirem fins a l’extrem dret de la paret i allà trobarem un camí senyalitzat amb unes fites que ens durà fins a una canal amb vegetació. Al final d’aquesta canal haurem de muntar un curt ràpel en un arbre o desgrimpar-ho (no hi ha corda, però hi ha un mosquetó!! Molt recomanable passar-la!!).
Una altra opció és rapelar per la mateixa via.
Si portem dues cordes de 60 metres arribem al terra amb dos ràpels.




Hi ha hagut sort, diumenge al matí sortim de la furgoneta amb un solet que ens convida a esmorzar a fora. Agafem tots els "gadgets" i cap a la via!!

Algunes fotos dels llargs:

La Sandra al mig del segon i el tercer llarg


Malgrat que l'alçada feia força impressió, magnificada per el vent, és una via molt xula, ben equipada i amb poques complicacions. Prou còmode d'assegurar a les reunions. La sortida del segon llarg segurament és el pas més complicat de tota la via. A l'últim llarg varem posar un pont de roca i una cinta en una sabina de mà esquerra... per si les mosques!!
Un cop a dalt gaudim d'unes vistes brutals. Just davant s'alça la gronsa sud amb les "salshishes tibetanes"

A dalt... quin moment!!!

El descens no és complicat, es baixa per la dreta de la "berruga", trobem les fites que ens indiquen el camí i anem baixant amb compte, fins a trobar la canal on passem una corda per ajudar-nos a baixar.
Un cop a baix... ens mereixem un banyet al riu!!! aigua cristal·lina, peixets als peus i una cerveseta!! un petit luxe que se'ns posa la mar de bé!!

Ens ha quedat molt bon regust de boca! El sector està plè de vies, així que decidim que val la pena tornar-hi!