dimecres, 19 de novembre del 2008

Eskalada a Euskalerria

Aquesta vegada ens hem agafat un altre finde llarg... aprofitant l'excusa d'una visita pels rius Guipuzkoans (exclusivament per feina) passem tres dies i tres nits d'escalades, txacolís i pintxos per Patxilandia!!

Divendres a la nit, després de fer uns pintxos per Hondarribia, la passem de "furgoneteo" al peu del Cabo Higuer, just allà on acaba (o comença, tot depèn de com t'ho miris) el GR-11 tot travessant els Pirineus. El lloc és guapíssim, tranquil, vistes precioses al mar i al “monte”, una font al costat... llàstima que ben aviat al matí, tot aquest romanticisme queda trencat per uns trets, i no un... molts trets!!! Comencem a entendre el significat del cartell que hi deia “campo de tiro” i això que no estava en Euskera...
Passem el dissabte fent una visita al parc natural Aiako Harria on, entremig de fagedes, rouredes i pinedes, hi ha uns rius boniquíssims que l’antull d’alguns bascos d’omplir-los de troncs han convertit en una mena de laberint d’on és difícil sortir-ne sencer!
Un lloc amb molt d'encant i sobretot moooolta "hojarasca"!!!!




La nit la passem prop de Pasai Donibane (al costat de Donostia i just davant de Pasaia, quin kaos mental amb els noms!!!) on l’endemà volíem escalar una miqueta. Al matí... sorpresa!! ens desperta una mena de poltre que es va “empoltrar” a la furgoneta!!! Sisi, comencem a pensar que és impossible tenir un despertar tranquil al País Basc!!

Havíem vist algunes fotos i ressenyes de la zona a la revista desnivel del mes de Novembre de 2008. S’escala just al costat del mar, la roca és molt especial, és arenisca, vermellosa, i amb un munt de forats gegants que li dona un aspecte més aviat extra-terrestre!!!



Per arribar a les vies d’escalada hem de travessar a peu (només tenen accés motoritzat els veïns) el bonic poble de pescadors de Pasai Donibane. Molt pintoresc!! I al final del poble s’agafa un camí marcat amb línies blanques??? que va vorejant el mar fins arribar a peu de vies.

El mateix camí, però cap a l’interior, fa una volta que promet ser molt xula pel parc natural de Jaizkibel.




Plaça del poble Pasai Donibane

















Vistes de Pasaia des de Pasai Donibane













És un lloc molt especial per escalar, la roca modelada a desitg del vent i l'aigua, el soroll de les onades trencant sota els peus, un solet radiant que fa pujar encara més el color vermellós de la roca... realment especial!!!







Encara que no estem acostumats a aquest tipus de roca, no ens costa gaire agafar-li el "truquillo"!!! però de seguida ens adonem que aquests forats tan grans... sovint enganyen!!!

















El mateix vespre, després de fer una cerveseta a Getaria amb el Mikel i la Oihana (que guai tornar-los a veure!!!) anem baixant cap a Pamplona. Les previsions del temps no són tan bones com els dies anteriors, i ens recomanen Navarra per escalar amb condicions més seques que al nord. Anem a dormir al poble de Etxauri, on hi ha una escola d'escalada No és fàcil arribar al poble... sort que portem el GPS incorporat al mobil... mai hauriem pensat que aquest trasto fos tan i tan útil!!! Dormim just davant la plaça del poble, on hi ha el frontón i l'església. L'endemà al matí fem un cafetó al bar del davant i fem una ullada a les ressenyes de la zona. Hi ha moooolt a fer, però el grau pica força (molt de 7!!!) i nosaltres tampoc disposem de molt de temps per tornar cap a l'est de la península.








Decidim deixar la zona d'Etxauri per un altre dia i anem fent camí cap a Peñartea. Allà hi ha una via llarga que ens l'estavem mirant feia dies... "el lagarto" ens havia robat el cor i la voliem catar!!!



















Mapa de la zona

















la via!!!


La via és un 4c de dos llargs, en total 62 metres.

Totalment equipada. N'hi ha prou en portar 12 cintes express i una corda de 60m.








La reunió del mig és un xic incómode ja que no hi ha plataforma per recolzar-hi bé els peus i la paret és força vertical, el que fa pujar un xic més l'adrenalina.






Vistes "aèries" des de la primera reunió
























Vistes des de dalt la via, amb els molins al fons

El descens de la via es fa amb un ràpel de 30 metres que surt del costat dret de la via.




Quan tirem la corda, no n'estem segurs de si arriba a terra... uns moments de patiment però, efectivament... arriba pels pèls!!!!



Un bon ràpel ben vertical per acabar la jornada... què més podem demanar???


Agafem la furgoneta amb la nostàlgia d'un cap de setmana intens... però amb la certesa que no serà l'únic que passarem per aquelles terres de boscos verds i mar arrissada!!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostia! quina enveja més sana!!!!!!!

I quin llocs més xulos!

No us entreneu tant que no us atraparà ningú, després !

Vinga força muntanya!

Ros

David Casellas ha dit...

quina platjaaaa, el dia que pugui m'hi passo amb els colegues amb la furgo per fer-hi de clown!!!!

Signat: Patxi

que nooooooo Sandra, que sóc el pesat d'en Kp. Ja et vaig dir que t'escriuria no?

Doncs apa, felicitats pel blog i ja us aniré llegint

sandrix ha dit...

Kp!!! tas fatal!!! ara que... si vols venir per la costaaa, amb la furgoooo, amb els colegueeeees... et podem fer un raconet amb nosaltres!! sempre seras benvingut!!

abraçadinyes!